Text: Conxa Garcia | Fotografies: Joan Batiste Muñoz

Els carrers encara eren de terra, l’asfalt no havia arribat.
Eixe asfalt que va acabar amb una de les festes que a mi més m’agradaven: les fogueres de sant Antoni.
En cada carrer hi havia diverses fogueres.
Es cremaven trastos vells i l’arbre de Nadal.
Uns dies abans, als xiquets i les xiquetes ens agradava  anar a la muntanya per agafar  un poc de llenya per a la foguera.
També agafàvem ‘petorret’ (bruc) i escoltàvem  el soroll que feia quan  cremava.

Després, quan les fogueres ja estaven quasi amb les brases,  els xicons i xicones anaven per tot el poble botant-les. També hi havia ball amb orquestra.

Al dia següent, en la missa, es beneïen els pans (‘panbenets’), els animalets i els seus aliments.

A dia d’avui només es fa una foguera en tot el poble.
Cada any li toca a un carrer. Quan va vindre l’asfalt va ser una revolució.
Ja no es feien basses quan plovia, ni fang.
Però  a l’estiu el sol es reflectia com un espill
i feia pujar la temperatura. I el més trist de tot: ja no es farien fogueres.

La vida en el poble va canviar des del mateix moment
en què es van asfaltar els carrers.