Joan Carles Faus (La Falzia, 01: PDF)

L’època de Jaume I és un moment puntual en el qual s’accelera la història. Els musulmans portaven quasi 800 anys vivint a les terres valencianes en una societat islàmica. Però, entre l’any 1233 i l’any 1252 se’ls va véncer i els conquistadors ocuparen el territori i es repartiren les terres, integrant-se en una societat feudal i cristiana. Cal destacar, amb tot, que els altres valencians —els musulmans-, encara que foren els perdedors, no desaparegueren completament de les nostres terres.

La primera noticia dels nous senyors feudals la trobem al Llibre del repartiment, quan l’any 1248 el rei feu donació de l’alquería de Ròtova als seus cavallers Guillem Company i Guillem Figuera , amb la clara comesa de colonitzar el terme “de manera que donen allí a deu pobladors quatre jovades a cascú, i a tots els altres pobladors, tres jovades, tant de seca com de regadiu, cada jovada (per deu sous) i unes cases franques, a excepció de forns i molins”. Tanmateix, no és probable que aquells dos s’ocuparen d’aquest menester, sinó que transferiren ràpidament la possessió del nostre poble a altres titulars, un tret característic del primer poblament valencià.

Els reis de l’Edat Mitjana concedien la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis d’ajuda militar i de suport a la corona. La noblesa aconsegueix que aquestes terres siguen hereditàries i, amb el temps, els senyors feudals, tot i ser vassalls del rei, actuen com si foren petits reis locals assumint funcions pròpies d’aquell, com ara administrar justícia. És a dir, detenien la jurisdicció sobre dit territori. Dits feus podien ésser transmesos pel feudatari i podien ésser objecte de successives subinfeudacions, totals o parcials, a favor d’altres nobles o simples cavallers. Conseqüéncia del difÍcil procés colonitzador, al Regne de València aquestes traces piramidals s’accentuen encara més ja que existia un privilegi d’Alfons II que permetia un tipus de jurisdicció menor o incompleta, també dita”alfonsina”, la qual coexistia amb la jurisdicció completa. Dita prerrogativa emparava a qualsevol senyor que poblara o posseïra un lloc de més de 15 cases a establir sobre ell la seua jurisdicció, controlant personalment els càrrecs municipals i establint els jurats per a l’administració de justícia, excepte en els casos de pena de mort, mutilació, penes corporals i penes d’exili (reservats a la jurisdicció suprema).

D’aquesta manera, la suprema jurisdicció sobre Moya pertanyé ininterrompudament als senyors de la baronia de Palma i Ador des que Pere el Gran féu donació a Joan de Próxita. Per sota, en canvi, la possessió de la jurisdicció menor passà, mitjançant reiterades vendes, per molts i diferents amos.

Cent vint anys després del primer repartiment, el 1367, Ròtova fou comprada per Arnau de Sarina (senyor aleshores també d’Almiserà i Rafalet de Bonamira). Estigué el domini en mans dels Sarina fins l’any 1545, quan fou venut a Ximen Pérez de Figuerola. L’hereu seu, Pere de Figuerola i Cruïlles, cavaller de l’ordre i Milicia de Santiago i resident a València, fou qui atorgà Acta de Població del lloc de Ròtova l’any 1546, l’única de qué tenim notícia. Una generació després, la filla de Pere, Rafela Figuerola, casà amb Onofre Ros, senyor d’Almiserà (alqueria que havien venut els jeronis a aquesta familia) i de Daimús. Ja al segle XVII, l’any 1635, el cavaller Francesc Bayarri comprà el feu rotoví a Carles Polop, i possiblement aquest fou qui construí el casalot senyorial o palau comtal que hi ha enfront de l’actual església. Cinquanta anys més tard, una néta d’aquell, Josepa Balaguer i Bayarri, enmaridada amb Josep Bou d’Arenós, heretà el senyoriu i ambdós el vengueren a Joseph Faus el 14 de setembre de 1696.

Rótova era aleshores un desolat indret amb 15 o 17 cases habitades —el mínim per a mantenir la jurisdicció- i poc més d’una cinquantena d’ànimes. Havia perdut la meitat de la població arran de l’expulsió morisca, quantitat que tardà una centúria en recuperar. Siga com siga, Josep Faus, un terratinent i capitá de la milícia d’Ador, el
comprà per 9.300 lliures valencianes i es convertí en senyor feudal, amb autoritat sobre el territori i sobre les persones. Tot i la seua jurisdicció menor o alfonsina:

1. exercia funcions de govern, controlant personalment els càrrecs municipals i designant els Jurats per a l’administració de justícia en matèria civil;
2. tenia el domini —era l’amo jurisdiccional- de les terres del terme. Evidentment el senyor no conreava les parcel·les sinó que cedia el seu ús perpètuament a les famílies camperoles —que tenien el domini efectiu. Aquestes, a canvi, u pagaven una renda anual (una espècie d’impost directe per la propietat agrária)
3. i gaudia també de molts altres privilegis econòmics privatius que igualment els vassalls havien de satisfer-li (censos i regalies). Per exemple, cises sobre el comerç de productes, pagament per l’ús de molins i almásseres, taxes per vendre la terra o lluïsme, etc. (és a dir, el que actualment serien un bon grapat d’impostos indirectes).

De seguida Josep Faus establí un vincle de primogenitura en benefici del seu fill, Franc.esc, la qual cosa, afegida a una successió d’enllaços matrimonials força avantatjosos, dispararen l’expansió del llinatge. Els béns inicials reunits en el vincle de Faus eren els següents:

• El poble de Tossalnou, vulgo Tossalet, prop d’Alzira i Carcaixent, que l’havia comprat també Josep l’any 1674.
• El poble de Ròtova, comprat l’any 1696, i
• L’alqueria de l’Alfàs, al terme d’Ador, i “… totes les demés terres, així ortes com secans y montanyes que posehix y tinch en lo dit terme de la baronia del Castell de Palma y Ador…” -les quals superaven, totes juntes, més de 1.300 fanecades- i la pròpia casa, on vivia, també a Ador.

Ja ho hem dit: no menys importants foren els guanys aconseguits mitjançant els matrimonis, sempre de conveniència. Un nét de Josep Faus, Josep Ignasi Faus i Bou de Penyarroja, fill de Francesc i successor del vincle, casà amb la filla del IV comte del Casal, Maria Lluïsa Cabanilles i Bellvís. L’hereu d’ambdós, Vicent Faus i Cabanilles, morí sense descendència i la successió del senyoriu passà a la línia de la germana de son pare, Anna Faus i Bou de Penyarroja. Una altra néta de Josep Faus per part del seu fill Pere, Josepa Faus i Pascual, enmaridà amb Vicent Escrivà i Castelló, successor del llinatge Escrivà, senyors de Favara, Benirredrá i Benifallim.

La unió d’ambdues dinasties, Faus i Escrivá, permeté l’acumulació d’un patrimoni més que considerable, amb nombrosos béns i jurisdiccions. Eren els senyors feudals a diverses poblacions com ara Ròtova, Tossalnou, Benirredrá, la baronia de Benifallim, Favara, Petrer, Benillup, Miraflor, Tormos i Senija, i, en qualitat de propietaris terratinents (en què havien de satisfer, si era el cas, les corresponents rendes als senyors respectius), posseïen hisendes repartides pertot arreu: terres a Mislata, Montcada, Campanar i Benicalap, propietats i edificis a València,
finques fabuloses a Alcoi, Llíria i Pobla de Vallbona, i terrenys d’immillorable qualitat a Gandia, Real de Gandia, Almoines, Palma i Ador, La Font d’en Carrós i a Borró.

Lógicament, el procés d’ascens social i de prestigi anà parell i es ratificà quan el rei Carles IV atorgà, per reial despatx de 8 de maig de 1800, el títol de comte de Ròtova al legítim successor de les dues línies, Llorenç Escrivà Martínez de la Raga —qui pren els cognoms de la seua àvia materna, Anna Faus Bou de Penyarroja, a la qual estava vinculada Ròtova. Només dotze anys després, però, els revolucionaris liberals acabaren amb el feudalisme. Cert és que els drets senyorials no desaparegueren immediatament amb la Constitució de 1812, però el procés fou ja irreversible i els senyors feudals deixaren de ser-ho. El nou marc liberal dissenyà una societat sense privilegis i amb respecte escrupolós a la propietat privada. En conseqüència, es perderen gradualment les senyories així com també algunes propietats. Això no obstant, la herència de grans hisendats i la pròpia capacitat per adaptar-se a les noves oportunitats del recent estrenat capitalisme permeteren als titulars de la casa de Ròtova mantenir una posició de
prestigi i de poder econòmic fins ben avançat el segle XX.