Rafael Garcia Mahiques (La Falzia, 01: PDF)

Qui no ha sentit parlar mai del Rafalet de Bonamira? Els naturals de la Vall de Vernissa de ben segur que saben de què parlem. Per a la resta de lectors hauré d’explicar que és el poble morisc antecessor de l’actual Llocnou de Sant Jeroni. La seua denominació correspon a la manera en què ha estat conegut en les darreries de la seua existència, i la forma en què ha perviscut el seu record. El seu nom es composa d’un substantiu indicador del tipus de poblament de què es tracta: “Rafalet”, es a dir “rahal” o “rafal xicotet”, o “ravalet”, seguit d’un complement nominal “Bonamira”, que és el què duu tota la càrrega semàntica del topònim: “Bonamira”. Els estudiosos creuen que deriva d’una expressió àrab: Ben Amira, que vol dir “Els fills d’Amira” que, per cert, també hagués pogut ser “Beniamira”, d’haver seguit la seua formació unes pautes més generalitzades en la construcció i evolució d’aquest tipus de topònim. De fet “Bonamira” és el nom propi amb els qual es coneix l’actual població de Llocnou al llarg del primer segle de la seua existència, el segle XVII: el lloch nou de Bonamira¹.

El Rafalet, segons ens fa constar el P. Castillo en el seu manuscrit sobre la història del Monestir de Sant Jeroni², allà cap al 1505 va ser desallotjat i els seus habitants, de religió islàmica en la seua totalitat, van ser concentrats a Alfauir per ser deportats després, conjuntament amb els d’aquesta darrera localitat, en allò que podem considerar un assaig de l’expulsió definitiva dels moriscs del territoris de la monarquia hispànica, ocorreguda definitivament el 1609. Sembla que la relació entre els frares de Sant Jeroni i els seus vassalls musulmans havia estat molt conflictiva, cosa que explica aquesta determinació del monestir a inicis del segle XVI i que va ocasionar que les terres del terme de Bonamira restaren incultes fins la fundació de Llocnou, quan el 1609 son establerts els primers onze veïns, que per cert provenien d’Alfauir i de Castellonet³.

En aquest primer número de la revista Falzia, i encapçalant la secció dedicada al patrimoni històric i artístic dels pobles de la Vall de Vernissa, vull posar l’atenció, per mig de fotografies, dels darrers restes d’aquest poble morisc, del qual no resta ja pràcticament res. Aquestes fotografies, conservades com un tresor, pertanyen al meu arxiu personal i les vaig poder realitzar l’any 1985 en unes circumstàncies que podriem ben bé qualificar de casuals. Després he tingut la sensació personal de què aquella casualitat realment havia estat com una “inspiració” del destí. Potser que el geni mateix del Rafalet es ressistira a perdre’s en l’oblit i volgués deixar el seu darrer hàlit en la meua càmera fotogràfica transformant-se en diapositiva. En efecte, a les poques setmanes começaren unes operacions de reestructuració del paisatge, que amb estupor i impotència vaig descobrir un dia, venint en cotxe de València, quan baixava des de la Venta d’Andreu.

La destrossa del patrimoni en aquella ocasió va ser radical ja què, en benefici de la finca de tarongers que veiem actualment, no sols es van destruir els vestigis visibles (fotos 1 i 2), sinó també la possibilitat d’estudis arqueològics degut a què la pala del tractor va arrasar indiscriminadament tot el que pillava. Ni tant sols es va respectar en aquella ocasió la canalització de la font de la Granja des de l’alcavó, de la qual he sabut posteriorment que, en ser seccionada, van aparèixer vàries estructures de canals sobreposades, les quals potser ens remetrien a l’època romana. Aquesta conducció d’aigua encara podria ser estudiada arqueològicament perquè es conserva en el tram inicial.

No obstant, en 1985 encara no s’havia destruït tot. Restava una paret de pedra, la darrera paret del Rafalet (foto 3). Aquesta finalment se la va endur per davant la pala el 2001, la qual va cavar també profundament la terra podent així també destruir tota esperança arqueològica.

Sols ens resta la gran paret que ens dóna la benvinguda quan pugem allà dalt (foto 4), així com les cases, també en un estat bastant decadent. Pel que fa a la paret, sembla ser un residu de la construcció que feren els frares en posterioritat a 1505, quan el Rafalet va quedar convertit en La Granja, una finca d’esplai o d’estiueig dels frares. L’erudit Orellana, al segle XVIII, ens parla de l’existència d’un oratori amb un retaule pintat per Nicolau Borràs, deixeble de Joan de Joanes i frare també del convent entre final del S. XVI i inicis del XVII –va morir al convent el 5 de setembre de 1610–, que representava la Mare de Déu dels Àngels. Diu així:

El asunto del insinuado retablo, que está en el oratorio de la Granja, es Nuestra Señora de los Ángeles, poco menor del natural, rodeada de muchos ángeles con diversos instrumentos, dándole música, con su maestro de capilla guiando el compás, todo bien historiado.⁴

Per desgràcia no sabem avui res sobre aquest retaule ni on ha anat a parar, i ni tant sols si es conserva en tot o en part. Es ben probable que aquesta gran paret que hui vegem i que hem conegut sempre amb una parra a la porta, que dóna actualment a una espècie de corral, fos l’antic oratori dels frares.

Quant a la casa –dividida actualment en tres propietats–, es tracta d’una construcció dels anys seixanta del segle XIX aproximadament, realitzada pel seu propietari Salvador Faus i Vidal, el cèlebre i quasi mític “Tio Povil”, quan va adquirir aquestes terres el 1858. Segons la còpia conservada del testament d’aquest i de la seua esposa Dolores Artés i Faus, el matrimoni fa donació a un dels seus fills, Federico Faus i Artés, de tota l’heretat de la Granja, on es fa constar la casa, la font i 79 fanecades de terra, 48 de des quals havien estat comprades en 1858 a Dª Maria de la Esperanza Sánchiz i Enríquez, consort de D. Juan Bautista Sanzano y Sales, i la resta havien estat herència del seu pare Salvador Faus López. Al mateix testament es fa constar també que la construcció de la casa és obra del propi Salvador Faus i Vidal arran de l’adquisició –precisió de la que es pot deduir que la casa i la font formaven part de la compra de 1858, i no de l’herència del seu pare–. També es fa constar la restauració de la font –probablement és en aquest moment quan és construïda la bassa–. De totes formes suposem que el Tio Povil es limitaria a restaurar amb criteri lliure i funcional unes instal.lacions que restarien molt decadents i abandonades. ⁵

El que ha passat amb totes aquestes restes de l’antiquíssim Rafalet de Bonamira, unes restes anteriors al segle XV, ens ha de fer reflexionar sobre si hagués pagat la pena salvar-les en el seu moment. No vull des d’ací fer cap denuncia, en el sentit personal, als actuals propietaris, els quals no han fet altra cosa que obrar d’acord amb uns criteris que a la generalitat dels veïns els ha semblat, si no correcte, almenys lògic, i és per això que pràcticament ningú els ha alçat la veu. Ara bé, els propietaris mai podran llevar-se l’estigma, davant de les generacions futures, d’haver obrat amb falta de cultura i sensibilitat per la conservació del patrimoni històric. Hauriem de tindre present que la societat actual nostra, que te com a normal i habitual destruir per renovar sense valorar allò que es destrueix, no ha calculat que les generacions futures lamentaran la inexistència de patrimoni històric. La culpa no sols serà de qui l’ha destruït, sinó també de tots els que no hem fet res per exigir la seua conservació. Al cap i a la fi el patrimoni, encara que estiga en l’interior de propietats particulars, és de tots i ha de ser conservat per tots per a les generacions futures. En això els primers que estan obligats a prendre consciència i se’ls exigisca sensibilitat, sense dubte son el propietaris, responsables directes i primers de la conservació i transmissió d’aquests béns que al cap i a la fi son una herència, no d’ells, sinó de tots.

…