En la secció del Balcó, volem oferir-vos una mirada als pobles i espais veïns, als fils i enteixinats que ens comuniquen amb la nostra comarca i el nostre país. Aquesta vegada aprofitem l’eixida d’un llibre sobre la història de Barx per comprovar com van estar d’implicats els nostres avantpassats en el naixement d’aquest poble.

Jesús E. Alonso (La Falzia, 01: PDF)

Evidentment, no vivim en una illa. Anem i tornem. Viatgem i ens desplacem a la recerca de nous mitjans i de noves maneres de viure. A hores d’ara, rebem un allau de nouvinguts que ens visiten, no sabem si temporalment o per fer un niu definitiu. I açò, que sembla tan elemental, no és cosa solament del present. Les migracions antigues van ser constants i importantíssimes. Des de la famosa ocupació musulmana d’Ibèria i la posterior conquesta cristiana fins als desplaçaments més humils i propers que permeteren reocupar el nostre territori després de l’expulsió dels moriscos.

Fa poc ha vist la llum un llibre d’Evarist Donet –actual alcalde de Barx- el qual ens aporta informacions ben substancioses sobre la relació del seu poble amb aquells de la nostra Vall (Barx. Història d’un poble (1252-1859). La Valldigna: Mancomunitat de la Valldigna, 2002). Tots sabem que avui mateix hi ha famílies del nostre territori lligades a Marxuquera i a Barx; potser la més evident siga la dels tan prolífics Donet. Aquesta relació, tanmateix, no és nova sinó que arrela ben fondament en el temps.

L’inici de la vida de Barx com a poble és relativament recent. Cal tenir en compte que, de bon antuvi, es tractava d’una granja: una mena de colònia agrícola i ramadera conduïda pels monjos del monestir de Santa Maria de la Valldigna, els quals n’eren els propietaris. Bàsicament, és al llarg del segle XVIII quan es consolida una comunitat rural a Barx, procés en el qual van tenir un paper important els habitadors de la vall del Vernissa.

Si bé el 1651 havien estat instal·lats cinc colons beniarjoters, a finals d’aquell segle XVII aquests van abandonar uns terrenys als quals no es van adaptar. En el segle XVIII, doncs, els habitadors de Barx no eren els seus descendents sinó d’altres pobladors arribats des de Ròtova, Almiserà i altres llocs com Beniopa i la Font. De fet, hi havia i hi ha barxers Mahiques, Camarena, Minyana, Navarro, Montagut… Encara en la dècada dels 1770 el monestir instal·lava a Barx nous colons com ara Jaume Garcia, natural de Castellonet.

A partir de 1758 alguns veïns de Barx aconseguiren cultivar terres en règim d’emfiteusi al Pla de Corrals. A través d’aquest sistema es cedia el domini útil de cases i terres, les quals podrien passar de pares a fills. Uns anys després, davant de la decisió del monestir de Santa Maria de foragitar una vídua i els seus fills, un col·lectiu de 32 veïns va posar plet als monjos per tal que la vídua restara a sa casa i els barxers no tingueren l’amenaça permanent de ser expulsats de les cases que habitaven i les terres que treballaven.

Va ser el 1813, en aplicar-se la constitució de Cadis, ‘la Pepa’, quan es va conformar el primer ajuntament de Barx, dissolt només un any després, amb la reacció absolutista de Ferran VII. Finalment, va ser el 1835 quan es va conformar una corporació municipal estable mentre que, al poc temps, el 1837, es posaven les fites que marcaven el terme municipal.

Doncs bé, en tot el procés de plets continuats que feren madurar Barx com a poble, el paper dels testimonis de pobles veïns va ser capdal. Tant del costat dels propis barxers com de banda de la comunitat cistercenca. Un dels primers en declarar a favor dels arguments de Barx va ser Joan Balbastre, de Sant Jeroni (sic) (En un altre lloc consta com a veí d’Alfauir, pel que probablement es tractava d’un dels criats del monestir). Feia més de cinquanta anys que Balbastre sovintejava aquesta població i coneixia tots els seus veïns; afirmava que els barxers eren emfiteutes i com aitals pagaven partició als monjos de Santa Maria. Roc Gómez, d’Almiserà, havia servit com a mosso de llaurança a Barx durant set mesos, feia quaranta dos anys arrere, i després anava per Barx amb freqüència. Coneixia els pares dels actuals veïns i confirmava el que deia Joan Balbastre. El seu germà Antoni Gómez hi va estar també com mosso de llaurança, durant tres anys, i havia sentit dir que els habitants de Barx havien construït les seues cases i havia romput les terres que treballaven. L’ancià de vuitanta un anys Pere Camarena, també d’Almiserà, va declarar que pujava a Barx des que tenia catorze anys, per la qual raó coneixia els veïns d’aleshores, així com els seus pares.

En contra d’aquests arguments, els monjos negaven la condició d’emfiteutes dels barxers i, a més, desqualificaven els testimonis de la defensa amb el ‘contundent’ argument què eren pobres i poc de fiar. Pere Camarena era parent en segon o tercer grau d’uns dels recurrents mentre que els germans Roc i Antoni Gómez eren jornalers extremadament pobres i infeliços. Joan Balbastre, segons deien, havia declarat en un mateix juí a favor i a la contra de l’acusat. Del costat dels monjos també declaraven Josep Fayos, de Sant Jeroni, de 77 anys, així com Antoni i Francesc Sunyer, llauradors de Ròtova.

El 1779 els barxers aconseguien el seu objectiu. Els tribunals reials els empararen per tal de poder continuar posseint les seues cases i terres. Però la reacció del monestir no es faria esperar, tot posant una demanda per causa de la propietat. Després de llargs anys de conflicte, el 1794 els monjos guanyaven el plet.

Aquesta vegada també intervenien com a testimonis habitadors dels nostres pobles. Josep Puig, de Ròtova, que feia costat els barxers, va patir  les invectives dels monjos (aquests aportaven un ‘contratestimoni’ de Marià López, al qual Josep Puig havia furtat feia temps una càrrega de carabasses. DONET… pàg. 131); com també Cristòfol Malonda, de Palma, al qual acusaven de ‘perturbaciones en el entendimiento’. Per l’altra banda, aquesta vegada eren més abundants els habitadors del Vernissa: Gaspar  Artés i Josep Fayos, de Llocnou, així com Bertomeu Carbó, Antoni i Francesc Sunyer, de Ròtova.

A la fi de tot, l’any 1797 s’arribava a una mena d’acord pel qual el monestir de Simat reconeixia la condició d’emfiteutes dels barxers. Les conseqüències d’això eren ben importants, ja que mentre la Drova es venia en pública subhasta dins del procés desamortitzador, els barxers seguirien transmetent-se de pares a fills unes propietats consolidades. Els pobladors assolien l’estabilitat i el poble la seua identitat actual.

Entre nosaltres els processos anaven paral·lels: mentre que la finca de Cotalba i les muntanyes es subhastaven dins del procés desamortitzador, els emfiteutes dels pobles esdevenien propietaris. No obstant, a la Vall del Vernissa no hi hagué una unitat política semblant a la valldignenca. Mentre que Alfauir i Llocnou es despullaven de la tutela del monestir de Sant Jeroni, Almiserà, Castellonet i Ròtova ho feien d’un altres senyors diferents a través d’un altre procés més lent però igualment imparable d’alienació dels bens senyorials.

Font de la imatge: Viquipèdia.